llibres digitals en català
El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió Beta

Victus

Victus
Autor: 
Albert Sánchez Piñol
Editorial: 
La Campana
Any d'edició: 
2012
Valoració dels usuaris: 
8.3/10
Valora aquest llibre: 

LES DÈRIES DE L'ALBERT

Quan vaig quedar amb Ester a fer un cafè vàrem parlar, com no, de Victus. En un ambient distés, d'una complicitat consuetudinària, ella em va dir quelcom paregut a això: "La veritat és que ningú no ha escrit encara una ressenya de Victus a llibres per llegir; Per què no l'escrius tu?.

Van passar els dies. He de dir que la història, la novel·la i, per què no dir-ho, el fenomen, m'ha posseït totalment des de que vaig acabar la seua lectura. Tanmateix, no em decidia a fer un comentari.  Els motius, molts. Uns de més personals, altres no tant. La veritat és que la rebuda del text està sent impressionant... s'estan fent moltes bones sinopsis i anàlisi. Podeu llegir-ne a la pàgina de l'editorial: http://www.edicionslacampana.cat/index.php/llibres/371.

Per què estic aquí, doncs, teclejant açò, un diumenge a la nit tranquil, d'aquests de ràdio i manta? (per bé que al Comunitat Valenciana no està fent massa fred). M'esteu llegint perquè jo estic llegint La pell freda. Això no és una ressenya de Victus, és un escrit fragmentari i comparatiu entre aquestes dues grans novel·les. Vaig conèixer a l'Albert per casualitat. Era una tarda buida a Barcelona, fa uns mesos. Cercava a internet una ocupació qualsevol, una forma d'assassinar l'estona. I va ésser així com vaig arribar al web de la casa Orlandai a Sarrià (http://www.casaorlandai.cat/). Aquella vesprada innòcua s'omplí sobtadament: aniria a una tertúlia literària en què es parlaria d'un llibre del qual no sabia res, res de res. Era, sense dubte, La pell freda. Arribo prou ajustat... gent de mitjana edat i tertulians grans estan asseguts a una taula rodona. Prenen cafè i té. Em sento a una de les poques cadires lliures.

Al poc de temps arriba l'Albert amb la seua editorial, la Isabel Martí amb unes ulleres literàries. L'autor, desconegut, amb pinta de normal, seu al meu costat. Poc a poc anem comentant (més be van, jo no sé res) la història. De seguida m'atrau la temàtica: monstres, guerra, qui sóc jo, qui és l'altre? L'Albert ens diu amb sinceritat que ha parlat massa d'aquell text que el va fer tan famós. Reconeix que ja li cansa l'assumpte, afirma que no es per a tant. L'Albert preferiria estar veient el barça, que juga avui. No obstant, parla distés i es va animant. Riu, l'Albert sempre riu. He vist i escoltat aquests mesos moltes entrevistes de l'Albert i he acabat admirant com tracta els temes més escabrosos i ferotges amb humor, molt d'humor. Faig un comentari al final, no puc estar-me de preguntar. Crec que l'Albert aprecia la meva mentalitat sociològica, la qüestió que plantejo no és gens literària. Em tracta de company, i reflexiona amb mi, molt encertadament.

Però passem al comentari comparatiu, que això s'assembla massa a un relat. Què coses de La pell freda he trobat a Victus?; quines són les dèries de l'Albert que esmentava al títol? Veiem:

1.La dialèctica amic-enemic i la seua problemàtica: res, al textos de l'Albert, és el que sembla a primera vista. Villaroel és castellà però lluita pels catalans com el més català dels catalans. Els monstres que ataquen el far són enemics i esdevenen amics... el propi Batís Caffó passa d'ésser un obstacle per la supervivència, a la salvació per tornar-se després un boig que fa impossible la pau amb l'antic enemic. L'Albert, supose, disfruta amb Carl Schmitt. El propi Martí Zuviria es passa d'un camp a l'altre, és un personatge interessant perquè transita d'un bàndol a l'altre: educat per francesos, invasor circumstancial de Castella, més barceloní que català, finalment, quan queda atrapat per uns afectes als que tractava de resistir-se i defensa la ciutat comtal.

2.La nació-pàtria com a problema: el protagonista de La pell freda arriba a l'illa fugint de la pròpia pàtria, Irlanda. Aquesta, que ha sigut l'única espenta vital que l'ha motivat, l'ha decebut profundament després d'assolir la independència. El poble alliberat no és comporta correctament, s'ataca a ell mateix. Martí dubta i dubta molt. Què és, en què consisteix ésser català?, per què defensar una causa perduda, per què estar al lloc dels perdedors, a l'altre costat de la muralla? Martí viu en contradiccions però lluita, no deixa de lluitar.

3.Tensió, guerra, agonisme: ja a La pell freda apareix la paraula "poliorcètica" (poliorcètic: art d'atacar i defendre places fortes). A l'Albert l'obsessionen els setges. El far atacat pels monstres és la Barcelona rodejada de borbònics. El personatges d'una i altra història viuen en una tensió constant, tot i que a Victus hi ha molt més humor. Si a  La pell freda lluita el oficial atmosfèric per no dormir els primers dies (si s'adorm mor) en Zuviria no pot quasi descansar entre setge i setge, entre guerra i més guerra.

4.L'antielitisme: a Victus és un dels trets més distintius del relat. El tractament dels personatges de Berenguer i Casanova en són una prova clara. A La pell freda és critica als polítics irlandesos per tractar al poble tan malament con els anglesos a l'endemà de la independència.

Podria continuar aquesta lectura en paral·lel. Les concomitàncies són múltiples. Però no ens allarguem més. Deixem-ho aquí... però abans de fer-ho, diguem alt i clar que, per pensar, per visitar les profunditats del nostre interior col·lectiu i individual, hem de llegir l'Albert Sánchez Piñol. 

Antonio Adsuar

@EcosdeSumer

Alacant

Etiquetes: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Victus"

La veritat és que no m'havia parat a pensar en les similtuds entre totes dues obres i crec que el comentari de l'Antonio és fantàstic i fa diana.

Jo crec que aquest llibre s'ha de llegir en primer lloc perquè ens fa entrar en la història del nostre país i conèixer amb pels i senyals (la majoria ho deconeixíem perquè mai se n'havia parlat tan extensament)  moltes de les circumstàncies, situacions, causes, paísos, reis, exèrcits, miquelets, nobles, polítics i civils que van tenir un paper principal o secundari   i que van intervenir directament o indirecta en la guerra de sucessió espanyola i especialment en el setge de Barcelona i en la resistència aferrissada que el poble, homes i dones, va oferir fins a límits increïbles per defensar la seva ciutat, fins i tot quan van veure clara la derrota, mort i aniquilació.

Crec que és quasi una obligació i una necessitat si s'és espanyol, encara més si ets català i molt més si ets barcelonina. En aquest cas, i, malgrat l'humor, la història t'apassiona i et fa gairebé tan de mal com si no haguessin passat els segles i quasi et trobes enmig del poble, defensant la ciutat i les llibertats amb el que calgui, digueu-me sentimental, però és que en el moment que vivim, la història ens toca en el més profund.

Dit això, crec que el llibre té també el seu valor literari i que és una original còctel de literatura històrica i picaresca on tots els personatges tenen la seves parts clares i les seves parts fosques, potser a excepció de Villarroel, un personatge d'una sola peça (ene l sentit d'integritat) no català, però que lluita fins el final amb el poble de Barcelona, fins i tot després de dimitir per no  voler ser el responsable de la carnisseria que s'aproxima en no voler els polítics ni el poble pactar una rendició amb certes garanties.

Trobem també la tendresa i la forta personalitat d'Amelis ( i aquí hi afegeixo la semblança amb el personatge femení d'Aneris que crec que no ha comentat l'Antonio i que em semba anar més enllà del nom) i dels dos pícars per excel·lència Anfant ( d'enfant) i Nan, dues rates de rinxera, producte de la guerra. Tots tres acaben acaben sent el motiu del canvi de sentiments i d'actitud del narrador, Martí Zuviria . Aquest personatge, tot i ser el narrador, no és l'únic protagonista perquè, en realitat, ho és com a vehicle d'encaix del llibre i  està al servei de la història. Però en absolut un alter ego de l'autor( com el mateix Piñol ens confessava en una xerrada) té una personalitat complicada i egoista, a voltes cínic, a voltes tendre i enamorat, a voltes també misogin com ens mostra amb la seva relació amb una dona austríaca, una tal Waltraud, a qui, ja en la vellesa del present, dicta el llibre . I aquí he de confessar que no entenc el per què d'aquesta faceta del personatge tractant de "gorda" i altres agradables qualificatius a una dona que es percep sensible i intel·ligent per les seves intepel·lacions a Martí, només suggerides per les respostes molt abruptes, sarcàstiques i fora de to que li etziba el vell Martí Zuviria. M'havia plantejat si Waltraud era un símbol de les lectores i els lectors, però no crec que ens vulgui tractar tan malament. No crec que tingui cap interès per la història i no sé veure què em vol explicar del personatge.

Pel que fa al llenguatge és  molt més que col·loquial, jo diria que vulgar, suposadament volgut per l'autor per donar més proximitat als personatges i a la història i apropar-se potser el llenguatge de la literatura picaresca,( no oblidem que  Piñol ha escrit Victus  en castellà  i no vull entrar en la polèmica que això ha generat, només afegir que no em convenç l'explicació de l'autor quan diu que quan l'escrivia en català s'h encallava i no se'n sortia, al contrari de quan va provar de fer-ho en castellà) però no ho tinc tan clar.

Ara bé  el resultat és, sovint hilarant, perquè malgrat els fets que es desencadenen la novel·la és francament divertida i es llegeix a una velocitat vertiginosa, cosa sorprenent per la gran extensió del volum, si exceptuem una petita part del principi on es narra com es fan les trinxeres, tot i que ja sé que estarà relacionat amb els esdeveniments posteriors i que hi ha moltes il·lustracions. Aquesta primera part que parla del noi català educat per un enginyer, Vauban, racionalista i humanitari m'ha recordat Tristam Shandy, però no sé si l'autor n'és conscient o si és una apreciació subjectiva errònia.

El narrador, Martí Zuviria pateix un procés on el seu cinisme i escepticisme i el seu tocar de peus a terra, es transforma en trobar un sentit a la vida i a la mort gràcies a l'amor d' Amelis i d'Anfant dos petits grans personatges inseparables que el destí ha unit i que posseeeixen un cert aire entre dalinià i esperpèntic. (El nan va sempre amb un embut al cap). Es podria veure la novel·la, doncs com una bilgdunroman una mica volteriana (cosa que potser no agradi a l'autor) en què Martí Zuviria va a la recerca d'una paraula que no ha sabut trobar quan Vauvan (en el llit de mort) li ha demanat que sintetitzi en un sol mot la defensa perfecta d'una plaça assetjada, i que li ha ocasionat una gran depressió  (afegida a la decepció i frustració del seu primer amor, Jeanne, quan encara és un nen) i una  carabassa, com una casa de pagès, el suspens com a enginyer. Una paraula que dóna sentit a la seva tasca coma enginyer i com a persona.

En aquesta, la nostra història, feta de personatges reals i de ficció també hi trobem la desmitificació de Rafael Casanova i dels anomenats "felpudos rojos " (l'estament governamental i burgès)i la reivindicació d'un poc conegut general Villarroel (del qual els ignorants com jo només coneixíem el carrer)

 

 

Maria Jesús

Hi ha mil Victus per explorar

 

Hola Maria Jesús,

 

Gràcies per comentari. Jo vaig voler fer una ressenya diferent perque d'aquet llibre s'ha parlat molt i és parlarà. 

 

Dos apunts curtets: totalment d'accord amb el paralelisme entre l'Amelis i l'Aneris que també inclou en certa manera la figura dels nens a les dues noveles. Tant la dona com els infants ajuden a donar sentit a la lluita. En el cas del Zuviría és encara més clar: tota la novel·la està pensant perquè lluita, perquè està en un bàndol i no en l'altre.

 

Els nens dels granotots a "La pell freda" estàn a punt d'aconseguir un pacte, una mutua comprensió entre els habitants del far i els supossats monstres.

És aquella dona a la que finalment és decideix a estimar i aquells nens i semi-monstres(el nan podria ser un granotot en graciòs!) entranyables allò que fa tornar a Zuviria a la ciutat a defensar-la. La ciutat és la comunitat, la pàtria, la gent per la qual un està disposat a patir una mort segura.

 

Un altre tema més complexe encara és la dialèctica Espanya-Catalunya. La figura del Villaroel és clau. Ell, tot i haver lluitat amb els borbònics, decideix defensar la causa de Catalunya fins al final. És un símbol que l'Albert S. Pinyol vol reinvindicar.

 

Com ja sap l'Ester no soc gaire lector de literatura i per tant hi ha moltes coses que se m'escapen però és tracta de dues noveles per fer 2000 clubs de lectura!

 

Gràcies de nou pel debat i estem en contacte...per cert, estàs al twitter?. El meu compte piulador el pots veure al primer missatge.

 

Antonio

Completament d'acord amb el que dius d'Amelis i els nens. Passa que fa tan de temps que vaig llegir la pell freda que gairebé no me'n recordava dels nens. I també en les complexes relacions entre Espanya i Catalunya o més ben dit entre Castellà que es va inventar una Espanya buida  i es va apropiar del nom.

I, efectivament la novel·la és tota una cantera per a debats. 

Maria Jesús

Un bon llibre que comença amb un nivell diguem-ne popular, i poc a poc apuja el to i ens condueix. No es nota l'enorme càrrega de documentació al darrera, cosa que és d'agraïr en una novela que preten ser-ho. Tot i així, li manca alguna cosa que no acabo d'esbrinar per arribar a l'excel·lència.

He de començar dient que subscric els comentaris anteriors. Potser per això poso l’accent en una qüestió del llibre que m’ha  interessat i que lliga el principi i el final del relat: la guerra, com una activitat quasi científica en que la ètica i la honestedat hi poden ser presents.

Penso que el relat té la seva part èpica, en la que el personatge hi entra quasi amb calçador, arrossegat per les fidelitats que ha anat desenvolupant en la seva vida personal, les complicitats pactades  i la reverència cap els seus mestres.

L’autor utilitza el setge de Barcelona com l’escenari on afloren els més intensos sentiments, però penso que qualsevol altra guerra  podria ser un escenari vàlid per aquest objectiu.

La singularitat del llibre és la voluntat de sobrepassar la ficció, situant-la en uns fets i uns personatges reals, i  suficientment documentats, fugint de la grandiloqüència de les epopeies.

L’autor reivindica la figura de Villarroel en detriment d’altres herois de la iconografia popular i fa una homenatge solapat a la rauxa catalana expressada per la gent de Barcelona, la Coronela i els miquelets. Rauxa que es contraposa als estaments del govern municipal, que representen el seny  i el botiflerisme.

Potser no queda prou clar que no era tant sols una guerra per la successió a un determinat tron el que estava en joc, sinó per una manera d’entendre la ciutadania i la relació amb el poder el que es defensava amb tant precaris mitjans i amb aquest excés de rauxa.   

Altres llibres del mateix gènere

El tiempo entre costuras
Maria Dueñas
COLLEEN MCCULLOUGH
Canción de hielo y fuego
George R.R. Martin
Els llibres de Toti Martinez
Toti Martinez de Lezea
Edward Bulwer-Lytton
El metge d'Atenes
Pous, Teresa
El retorn de Voltaire
Martí Domínguez
Opus nigrum
Marguerite Yourcenar
El asirio
Nicholas Guild
PEDRO MAIRAL
La abadía de los crímenes
Gómez Rufo, Antonio
La casa de Riverton
Kate Morton
K.L. Reich
Amat-Piniella
Armando Vericat
Mil sols esplèndids
Khaled Hosseini
El camí de Vincennes
Antoni Marí
L'Ultim Cató
Matilde Asensi
L'origen perdut
Matilde Asensi
Riña de gatos. Madrid 1936
Eduardo Mendoza
El puente invisible
Julie Orringer

Llibre preferit per...