Sara i Jeremies

Sara i Jeremies
 
Jeremies jeu al terra, vell i decrèpit però ple de dignitat sense renunciar al passat, a allò que va ser un dia, sense voler acceptar de bon grat la situació, exigint valer-se per si mateix, quan en realitat això forma part d’un passat que no tornarà. Jeremies se’ns presenta en una situació que provoca una primera sensació d’angoixa en el lector. Així comença un relat que transcorrerà per la vida i la mort, pel record i l’oblit, per la serenor i la folia, per l’amor i el dissort, pels bons moments al voltant d’una reunió social i per la tragèdia subsegüent. És una història oscil·lant, un relat compromès amb una realitat en extinció i amb una estructura narrativa molt cinematogràfica.
 
En una obra amb constants flashbacks Alzamora desplega un relat que parla de la desaparició d’una etapa en la història de Mallorca, que va des d’abans de la guerra civil fins als moments actuals. Una obra que parla del món rural, de la Mallorca preturística, dels costums, dels silencis, de les complicitats, de l’oblit, de l’apagament d’unes vides que es consumeixen lentament i fatigosament com uns espelmes que acceleren la combustió amb el pas dels anys.
 
Amb Sara i Jeremies em va semblar llegir una història d’amor de dues persones que, sense proposar-ho expressament, simplement per l’acció d’una força natural, es varen estimar tota la vida; per que l’amor pot ser només sigui això en moltes ocasions a diferència del que exposa Fromm a L’art d’estimar. La història, pel context i les circumstàncies dels protagonistes, podria haver esdevingut la narració d’un amor impossible, però en el fons es converteix en un torcebraços entre la força de l’estima i la força del mal; de fet l'amor i el mal ens dibuixen un plet vital on després de rebre un cop aprens a aixecar-te esperant la següent sotragada sense deixar-te trepitjar. Així l'amor i el mal són descrits de forma bestial mentre acompanyen Sara i Jeremies des de la seva joventut fins a les portes de la mort; de fet al llarg del relat llegim com aquestes forces poden marcar el transcurs de tota una vida de manera absoluta.
 
Alzamora escriu amb Sara i Jeremies una novel·la que va trencar narrativament amb la trajectòria assolida fins aleshores, i pel que sembla ho va fer plenament conscient de que volia plasmar una narració menys experimental, més tradicional. El resultat és una obra que commou, que emociona, que projecta amb naturalitat les pèrdues personals i els silencis que les acompanyen, la fi d’uns mons i el reconeixement davant la mort, i tot això ho fa des d’una conscient fugida del costumisme.
 
Com confessa l’autor, la idea va sorgir a partir de la mort dels seus padrins, els quals responien a un prototipus de personatges que són els que resten descrits a la novel·la: pagesos, analfabets, situats en el context d'una Mallorca prèvia al turisme. Diu Alzamora que «Quan moriren em quedà la sensació de veure morir una època i per aquest motiu , els vaig voler retre un homenatge».
 
Per distanciar-se de l’excessiu localisme i donar una certa universalitat als fenòmens que descriu, l’autor opta per donar als personatges una sèrie de noms bíblics, en un gest d’universalització dins un món “massa” mallorquí. Romp així els motlles excessivament locals i alhora incorpora uns noms que afegeixen un cert aire mític a la història.
 
L’eix de la narració el trobem en la comparació de dues trobades familiars, una a l’actualitat i una altra vint-i-cinc anys enrere, on la mateixa família es reunia per celebrar la matança del porc i viu uns fets que serveixen per anar reconstruint una sèrie d’esdeveniments que resumeixen la vida dels protagonistes. Així Sara i Jeremies adquireixen volum i complexitat dins l’aparent senzillesa que deriva de la condició de pagesos sense massa perspectives de futur si les coses no canviaven.
 
L’absència permanent d’un fill perdut prematurament –algú diferent– afegeix un nou eix narratiu que s’enllaça al conflicte principal i als records de la guerra com a procés psicosocial i condicionant de tota un generació. Precisament amb relació als esdeveniments de la guerra, crec que podem denominar com a antològica l’escena de Jeremies i els seus companys a la platja de sa Ràpita esperant un desembarcament dels rojos, emmarcat tot dins una follia que descriu molt bé allò absolutament forassenyat que resultava tot plegat.
 
La tensió narrativa justa es trenca en ocasions amb escenes com la de l’accident de cotxe, la rebel·lió de Jeremies contra el seu senyor, les peripècies a la platja de sa Ràpita o la volumetria d’un sergent paradoxal de la guàrdia civil, que combina amb cura l’amistat i la professionalitat.
 
El resultat final és una novel·la que llaura les dures terres de l'amor, de l'amistat, de la solitud, dels contratemps. Sara i Jeremies transita per la polseguera d’un camí pel de vigor però que desemboca en la vellesa i s’atura en revolts que en ocasions ofereixen vistes sobre la serenitat i la bellesa, i en d’altres sobre la derrota, o ens descriuen la cara més dura de la por o l’amargura. La novel·la d’Alzamora és també un epitafi sobre la tomba d’una Mallorca desapareguda que va donar pas a una terra despersonalitzada i d’arrels confuses i perdudes, que potser encara no s’ha destruït del tot però que hi du la proa ben orientada cap aquest destí.