No digas Noche

Hola Rosamari,
sembla que últimament no coincidim del tot. Jo vaig llegir mi querido Mijail i no em va convèncer, em sembla que no he tornat a llegir res més d'aquest autor. La veritat que el títol d'aquest llibre és molt sugerent i penso llegir-lo per veure si canvio l'opinió que tinc de l'autor

M’agrada l’Oz. Afortunadament, no és un descobriment “indie” low cost, ni fa sagues cinematogràfiques, ni té el convenciment vívid de Rushide de ser el millor escriptor (ho és, en la seva llengua), ni exigeix, d'antuvi, que hi vagis per ell al Tibet a trobar l’harmonia universal. Si normalment les seves traduccions denoten un gran estil, llegir-lo en hebreu ha de ser impactant. Et deixa tocat, però no t’enfonsa, com ho fan les estampes de la Strout (Olive Kitteridge, en Mirmanda). No cal cercar el destí tràgic dels herois immensos de Tolstòi el Gran. Això són esforços de la Novel·la Majúscula i Esteparia (NME), engreixada amb molt penediment, o d’un Proust avorrit, i del manga. I no està exempt d’humor, d’un humor delicat, atent.

Pels profans en la matèria, té un llibre força divertit, que, fins i tot, podrà interessar als lectors-i-aspiradors a escriure: Versos de vida y muerte (Siruela). Si llegiu a temps parcial amb la crossa del Papyre o el Kindle, podeu fer un tast amb les Escenes de la vida rural (Siruela).

Passat aquest tràngol, en No digas noche és possible apropar-se a la immensitat. La immensitat del desert, i la immensitat de la dona, que t’acull i contemples.

Abans, o després, és indiferent, les autoritats recomanen gaudir de la contemplació de Houellebecq, en Plataforma (Anagrama), tot i que el clima és oriental i Comte, ves,  escriu en francès, i, pot ser, no vol descobrir, sinó investigar, i no només respirem, sinó que aspirem, i abans que ningú ens aculli, apareixen els dolents, i et mengen.

Lhe llegit i m'ha deixat uns gust de sorra a la boca, una tristesa desèrtica , unes dunes de resignació i un pefum de lligabosc, però també unes preguntes sense  contestar i un argument que es queda truncat. M'ha agradat l'atmosfera del llibre, la relació entre la parella, però no m'agrada que ens parli d'uns persontages, uns temes i uns enigmes sense resoldre. Si, potser són el marc de la relació, però és com si fes trampa, com si ens deixés el llibre a mitges com si no sapigués què fer amb els personatges no centrals. O potser és això, una resignació davant l'acció i el temps, una melanconia, una rutina...