Diari d'hivern

“S’ha tancat una porta. Se n’ha obert una altra.

Has entrat a l’hivern de la teva vida.”

Aquestes són les darreres frases de Diari d’hivern de Paul Auster una lectura que, ja us avanço, m’ha encantat. Ara mateix l’he acabat i encara tinc la pell de gallina. Potser serà perquè l’autor decideix acabar-lo amb la narració del seu viatge a Bergen-Belsen, el camp de concentració on va morir Anna Frank a qui ell fa referència. I és que la seva condició de jueu, en aquesta història autobiogràfica, adquireix un pes important i en parla sovint.

He començat pel final però no per casualitat ja que crec que és un més que bon exemple per copsar la naturalesa de Diari d’hivern, un diari íntim passat pel sedàs de la "literatura" i adreçat a un tu que en realitat és el jo que escriu. Amb aquesta tècnica Paul Auster aconsegueix donar la impressió que parla al lector, se l’acosta i se’l guanya però el que fa realment és explicar-se la seva vida a ell mateix. O això m’ha semblat a mi, esclar.

La narració està absolutament esquitxada de frases per recordar (al final en cito unes quantes), de reflexions entorn els principals fets vitals però sobretot entorn de la mort i l’amor. A mi m’ha semblat intuir que queden moltes coses per a dir però, tanmateix, no deixa de ser una dissecció valenta i “sincera” del que ha estat la vida de Paul Auster fins el moment de fer 64 anys. Ens parla d’un assassinat familiar, de les seves aventures amoroses i ardents, del seu matrimoni, de les seves errades, dels seus encerts, de les infidelitats de la mare... Però, malgrat ser essencialment una munió de records –estructurats cronològicament, la majoria de vegades—dic, malgrat això, el to no és  melangiós, que també, sinó sobretot resignat. La constatació d’haver viscut una colla d’anys, i la tranquil·litat que això comporta, i la constatació d’haver entrat en la fase final d’una vida molt plena. No espereu trobar-vos una història vertiginosa ni unes aventures de pel·lícula, però. Són vivències molt properes, molt humanes, en definitiva.

El principi i el final són un pèl caòtics en el sentit que no estan ordenats com la resta de la “novel·la-diari” en què les històries s’expliquen en base a les cases en què Auster ha viscut al llarg de la seva vida (21). Hi ha salts temporals constants però estan molt ben lligats i ben teixits, penso. El llenguatge és planer, senzill, segurament el tret més austerià de tot el llibre, si el comparem amb els altres llibres de l’autor. En aquest sentit, penso, l’Albert Nolla, el traductor al català, hi té part de culpa... I, esclar, és ple de referències interessants (cinema, literatura, dansa...).

Als que com a mi us agrada escoltar altres vides, us agrada seure al costat d’una persona, sovint més gran que una, que t’explica tot de coses sense importància, us agradarà Diari d’hivern.

Algunes frases per recordar que us donaran idea del tot:

“Sempre que arribes a una bifurcació del camí, el cos se t’espalla,ja que el teu cos sempre ha sabut el que no sap el teu cap”.

Sobre la seva mare, una mica hipocondríaca al final de la seva vida, diu que tenia “por de morir, que al capdavall és segurament el mateix que dir por de viure”.

“Ja no llegeixes articles sobre tu, ja no llegeixes crítiques dels teus llibres, [...] encara no havies après que ignorar el que la gent diu de tu és beneficiós per a la salut mental d’un escriptor. “

Sobre la consciència de la mort: “[...] el llamp que havia matat el teu amic quan tenies  catorze anys t’havia ensenyat que el món era un lloc capriciós i inestable, que en qualsevol moment ens podem quedar sense futur, que el cel és ple de llamps que poden caure i matar tant els joves com els vells, i que sempre, sempre, el llamp arriba quan menys t’ho esperes”.

Sobre la seva dona: “[...] i quan els teus ulls es van haver acostumat a l’esclat de la seva bellesa, et vas adonar que era una dona brillant, una de les millors ments que havies conegut mai.”

Recomanable 100%, en la meva opinió.