Transport silenciós

Cada dia és igual. Prens un cafè al bar de la cantonada. T'atures davant el quiosc de diaris, llegeixes els titulars, la venedora et mira, tu la mires. Us saludeu i t'adreces cap el cotxe. No n’has comprat cap. La venedora es queda asseguda a la banqueta alta darrera el petit mostrador, fent sudokus. Puges, t'acomodes, i engegues el motor. Travesses la ciutat i arribes a la feina. Aparques el cotxe, entres a l'oficina, saludes en entrar i creues unes paraules amb la teva coordinadora. Mires el quadrant. T'asseus una estona al sofà de la sala d'espera. Una revista que no t’interessa llegir et mostra rostres famosos que no coneixes. La llences contra el revister deixant-la mig desmanegada.

Al cap d'una estona llarga mires el rellotge, et passes la ma per la cara, et col·loques bé el coll de la camisa, mires al sostre i t'aixeques. Saludes el recepcionista amb un lleu gest amb el cap. Et poses les ulleres de sol i t'arregles els cabells mirant-te al vidre de la porta d'entrada. Fumes una cigarreta i llences la llosca al terra; li dónes una puntada i l’amagues distretament. Puges al cotxe, però aquest no és el teu. Poses música clàssica, i arranques. Condueixes en silenci. Vas a l'hospital a cercar un passatger. En arribat intercanvies uns papers. Una signatura, una breu conversa, i dos treballadors de l'hospital carreguen el passatger al cotxe. Agafes una cigarreta però no l’encens, tornes a mirar el rellotge.

Engegues. No hi ha paraules, l’assossec és el teu company de viatge, fins i tot el motor és silenciós. Mires pel retrovisor, com si esperessis que el teu passatger s’anés a aixecar en qualsevol moment. Ho tens tot controlat, saps perfectament que això no és possible. Tornes a mirar pel retrovisor, sempre ho fas unes quantes vegades. És absurd, però ho fas, malgrat tens plenes garanties que el teu és el transport del silenci absolut, del descans sense retorn.